“No ets una persona adoptada. Ets moltes coses més”

LAIA PUIG I ESPAR (@laiapuigespar) – La doctora Cristina Negre i Anna Cruañas són psicòlogues especialitzades en l’adopció, entre altres temes de diversitat familiar. Destaquen que, actualment, en plena decaiguda de les adopcions, tant internacionals com nacionals, el veritable servei es demana com a suport en la post-adopció, que és el que ofereixen des de la seva entitat de psicologia, el Centre Aprop. La seva experiència com a professionals en aquest àmbit els permet d’afirmar que mai s’ha de basar la seva identitat en el fet de ser adoptat, perquè “no ets una persona adoptada, ets moltes coses més”. En aquest sentit, coincideixen plenament amb Iratxe Serrano, presidenta de la Veu dels Adoptats, que opina que la condició d’adoptat és un tret més de la definició de la persona, mai el seu fonament.

Anna Cruañas i la doctora  Cristina Negre

Anna Cruañas i la doctora Cristina Negre /Fotografia de Xènia Casanovas

Pel que fa als orígens, expliquen que, per començar, l’adopció en si no és cap trauma, sinó un fet més, sense connotacions ni positives ni negatives. Consideren que abans de començar una recerca profunda sobre l’origen biològic, cal haver-se format una identitat sòlida i estar preparat psicològicament. Cal haver-se construït com a persona encara que no es tingui la informació sobre l’origen, perquè potser mai s’arribarà a conèixer.

Proposen de pensar en la construcció de la identitat com un procés en forma d’escala. Com s’observa en el gràfic, en primer lloc cal forjar la identitat personal, “el qui sóc”. Tenint en compte que aquest procés es fa dins de la família, aquesta ha de ser un suport bàsic. En el cas dels adoptats, les famílies adoptives han de fer entendre aquesta realitat als infants, evitar que per a ells esdevingui un tema tabú, que en puguin parlar i se sentin acompanyats en la incertesa (identitat adoptiva). Això implica també una descoberta de la identitat cultural. En el cas de l’adopció internacional, els infants viuen en realitats molt diferents a la dels seus orígens i poden mostrar interès per conèixer-les.

La identitat de l'adoptat Copy Copy

La identitat de la persona adoptava construïda com una seccessió de graons. / Infografia de Laia Puig i Espar a través de Piktochart

A més a més, cal tenir en compte la identitat racial. Segons Negre i Cruañas, aquí és on les famílies adoptives “acostumen a presentar més dificultats”, perquè elles no han patit el fet de ser diferents i pot ser complicat de comprendre el patiment que això suposa per alguns infants. En funció dels ambients, patiran racisme, i això ha de ser tractat donant-hi importància i mostrant-los suport. Finalment, hi ha l’esglaó de la identitat ètnica, ja que per molt que es conegui el país d’origen, els infants poden pertànyer a ètnies diferents, i ser-ne conscients ajuda a crear una visió més completa de la identitat pròpia. Evidentment, en molts aspectes els pares no tindran prou informació, per això les psicòlogues del Centre Aprop recorden que el procés de coneixença es pot fer acompanyant els fills.

Les psicòlogues del centre consideren imprescindible evitar eufemismes respecte la raça, “si el nen és negre, és negre, i no li fa cap bé que a casa no li ho facin veure”, afegeixen, “ja que fora de casa, en altres entorns, sí que els ho diran i han d’estar preparats”. Altres mots, com per exemple el terme “abandonat”, són d’ús desaconsellat, perquè “darrere d’una adopció no sabem què hi ha hagut”. Segons Cristina Negre, en molts casos no es dóna un fill en adopció perquè es vulgui, sinó perquè la família, per les raons que sigui, no se’n pot fer càrrec. “S’ha de desculpabilitzar els implicats”, no s’entrega un fill en adopció “sense patiment i/o dolor” i cal evitar carregar un pes com aquest als nens.

Una altra paraula que podria marcar els infants és “t’estimo”. Les expertes assenyalen que jugar-hi o fer amenaces com “si no em fas un petó, no t’estimo” poden fer molt de mal a tots els nens en general, però especialment als adoptats. “Amb l’estima no s’hi juga, és incondicional i així ho han de percebre els fills”.  Del que elles consideren els tres eixos de la paternitat (legal, biològic i afectiu), només el tercer és rellevant pels nens en el cas de les adopcions. El fet de tenir documents que acreditin unes persones com a pares no farà els infants més segurs, i no hi haurà cap vincle biològic que els reforci. L’afecte és, per tant, “l’eix més fort, l’únic vàlid per l’infant”, i la seva incondicionalitat és el que assegurarà que els fills se sentin veritablement fills dels pares.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s